L’ermita

L’ermita de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp està situada, aproximadament, a uns 800 metres de distància de la població, a la partida de Sant Bartomeu, que era el patró de l’antiga església situada en el lloc on  actualment hi ha l’ermita en qüestió. Aquesta església fou la parròquia de l’anomenada Quadra dels Tascals, que estava formada per quatre masies properes i que junt amb l’ermita formaven l’antic nucli de població.

Segons les dades que ens han arribat fins els nostres dies, l’any 1154 ja existia una esglesiola romànica en la zona de l’actual ermita, un any després de la reconquesta de Siurana per les tropes cristianes.

En aquest mateix lloc, s’han trobat restes de ceràmica romana i un sepulcre datat entre els segles III i V de la nostra era, que actualment és troba exposat al Museu Diocesà de Tarragona, la qual cosa ens fa pensar que ja des d’aquella època als voltants de l’actual ermita han estat habitats.

L’ermita, com el seu nom ens indica, serveix perquè el seu interior sigui l’estatge de la imatge de la Mare de Déu de la Riera, que a més del sentiment religiós que la venerada imatge té per als devots borgencs i per a molts d’altres dels pobles de la rodalia, també és d’un gran valor històric-artístic, doncs la referida imatge és una talla policromada de transició del romànic al gòtic, datada al segle XIII, i que en aquests moments és l’única existent a l’Arquebisbat de Tarragona que encara està exposada al culte. A més, la imatge romànica ha estat inclosa al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

Segons la tradició, la venerada imatge va ser trobada per un pastor a la vora de la riera. Per aquest motiu, es celebra la festa major (com la de totes les Marededéus trobades) el dia 8 de setembre, festivitat de la Nativitat de la Mare de Déu.

De l’ermita romànica a l’ermita modernista

Referint-nos ja concretament a l’ermita en qüestió, entre 1903 i 1904 es construí, gràcies a una donació testamentària de la fidel borgenca Magdalena Martorell i Ferrer, una nova ermita modernista. Martorell va delegar en els seus marmessors que, després de la seva mort, fessin el necessari perquè es construís (o reconstruís) una nova ermita en honor de la Mare de Déu de la Riera de la qual ella  n’era una gran devota.

El nou temple fou projectat per Francesc de Berenguer i Mestres (Reus, 21 juliol 1866 – Barcelona, 8 febrer 1914). Exercí com arquitecte, encara que no aconseguí el títol perquè abans d’acabar la carrera, i per necessitats econòmiques, va decidir anar a treballar amb el seu amic, l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet, des de 1887 fins a la seva prematura mort. La falta de titulació feu que molts dels seus projectes fossin signats per un altre arquitecte, en molts casos pel mateix Gaudí. Aquest fet ha provocat dificultats i polèmiques en la catalogació de la seva obra. Va ser durant molts anys el principal deixeble de l’insigne arquitecte. Gaudí va confessar, després de la seva mort, que “havia perdut la seva mà dreta”.

En la construcció del Santuari de la Mare de Déu de la Riera, i també en d’altres projectes seus, Berenguer expressa el seu estil propi, molt diferent de quan projectava per al mestre, la qual cosa en demostra una personalitat independent, que té molt clar quan és ell el responsable d’una obra i pot desenvolupar tot l’esperit artístic personal, o quant  en aquesta obra ha d’interpretar la idea del seu mestre i protector. La Colònia Güell, els cellers del Garraf i la Sagrada Família són tres de les principals obres en les quals Berenguer va tenir una activa participació al costat de Gaudí. D’altra banda, al barri de Gràcia es concentren alguns edificis (Mercat de Gràcia, Església de Sant Joan, Ajuntament de Gràcia, cases Comes, Burés, Cama, Rubinat, Santuari de Sant Josep de la Muntanya, i d’altres) on va deixar el seu segell amb uns plantejaments totalment  personals. No obstant, aquests projectes anaven firmats per l’arquitecte Miquel Pascual i Tintorer.

Les característiques modernistes del santuari

L’ermita de la Mare de Déu de la Riera, projectada per Berenguer, és de forma de creu grega, és a dir, la planta és de quatre braços de la mateixa mida, ampliat el de la part del darrera amb el cambril de la Verge. Al costat dret de l’altar s’aixeca un esvelt campanar d’aproximadament 20 metres d’alçada, i a la part posterior i damunt la porta d’entrada hi ha el cor. El cambril s’eleva per damunt l’altar i està coronat per una cúpula semiesfèrica. A dreta i esquerra de l’altar hi ha dues escales per poder-hi pujar i baixar, i sota el cambril s’hi ubica la sagristia. Al centre de la planta s’eleva una majestuosa cúpula. Les arcades que uneixen els diferents cossos així com també el de la cúpula són de forma ogival, simulant unes estoles com les que porten els religiosos en el moment d’ efectuar algun acte litúrgic. La decoració interior està pintada en colors crema, on tots els angles estan ombrejats. Les pintures de les esmentades arcades ogivals són de diferents tonalitats de blaus, contrastant amb la pintura general, i s’hi reflecteixen al·legories marianes.

El santuari està molt ben il·luminat amb la llum natural, proporcionada per uns grans finestrals de tres obertures en cada una de les quatre parets, ampliades a la cúpula per quatre finestrals més, iguals que els anteriors. Totes les obertures disposen de vidres emplomats d’estil modernista amb al·legories a les lletanies del rosari.

Les baranes del cor, les de les escales del cambril i la que separen l’altar de la resta de l’ermita són de forja amb uns dissenys molt sofisticats, característics de l’estil amprat a tota l’obra.

Quant ens fixem amb el disseny exterior de l’ermita és allà on es pot veure amb més profunditat l’arquitectura modernista de tot el conjunt. És d’una composició mesurada i senzilla dintre de l’exuberància formal del modernisme. Les façanes presenten una composició plana i simètrica, els volums estan basats amb composicions cúbiques. Tant les quatre façanes com la cúpula estan acabades formant angles invertits seguint les pendents de les teulades posteriors. Totes les parets són de pedra vasta, rivetejades amb maons fets manualment, molts d’ells peces úniques, per seguir les formes arrodonides de les arestes i els angles de les parets.

Els voltants de les finestres i l’últim pis del campanar acabats també amb maons són dignes de les millors obres del modernisme per la seva complexitat, col·locant els maons escalonats d’una forma que moltes vegades sembla que desafien el sentit de la gravetat.

Les teulades estan acabades algunes amb teula àrab i d’altres amb rajola manual, seguint  l’estil de l’anomenada teulada catalana. És curiós de veure la manera com està resolta la construcció  de la  teulada de la cúpula del cambril.

La porta d’entrada al santuari també segueix una forma molt original, construïda amb maons igual com les finestres. La part superior té una característica molt particular, doncs forma un angle molt obert que dona la sensació que no es pot aguantar. Damunt mateix de la porta està xerografiat el símbol de la Mare de Déu.

La cúpula del campanar i algunes petites teulades de la part posterior del santuari estan acabades amb el característic trencadís, tan estès en tot l’estil modernista català. Segons s’expressa en la memòria de l’acabament de l’obra en el temps de la seva construcció, el campanar havia d’estar acabat amb una punxa d’uns dos metres recoberta de trencadís, però els constructors varen posar com excusa que el vent que hi feia a la zona no els permetia realitzar l’acabat del campanar (una excusa molt poc creïble i que va deixar al poble amb una certa decepció).

La construcció de l’ermita va anar a càrrec de l’empresa de Jaume Bayó, arquitecte i constructor, que va subcontractar molts treballs a paletes del poble. L’empresa barcelonina era la mateixa que en aquells moments estava construint la famosa casa de La Pedrera, al Passeig de Gràcia de Barcelona, projectada per Gaudí, però segons sembla també i té molt a veure Berenguer.

La tragèdia de la Guerra Civil i la reconstrucció

L’any 1936, en esclatar la Guerra Civil Espanyola, les Borges, com tants altres municipis, va patir la violència iconoclasta amb, entre altres, la crema del temple parroquial i el santuari marià. La talla romànica de la Mare de Déu de la Riera, però, es va salvar de les flames. L’aleshores alcalde, Bonaventura Guinjoan, va oferir “aquella dona” al pagès Magí Andreu, que la va amagar entre uns feixos de llenya. Posteriorment, l’ermitana, Carolina Pàmies, va trobar la imatge amagada i la va dur a la casa que tenia al poble, on va restar amagada i salvaguardada durant tota la Guerra Civil.

La dissort de l’ermita, però, no s’havia acabat. El 14 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes nacionals a la població, els republicans van dinamitar l’ermita, que va quedar enrunada en la seva major part.

Durant tots els anys de la postguerra, la Mare de Déu de la Riera va ser custodiada al temple parroquial, presidint l’Altar Major. L’any 1954, gràcies a l’empenta de Mn. Joan París i a l’esforç del poble sencer, es va reconstruir l’ermita. El projecte es va encarregar a l’arquitecte Francesc de Paula Adell que, conjuntament amb el seu col·laborador, Joan Ribas, van confeccionar uns plànols nous, basant-se únicament amb les fotografies que s’havien conservat de l’ermita, però aconseguint una reconstrucció fidedigna a l’anterior.

Les obres de la reconstrucció van ser encarregades a l’empresa del constructor Nicolàs Vilella. Va ser una gran obra en què s’implicà tothom. Els dies 16 i 17 d’octubre de 1954 es van celebrar unes grans festes amb motiu de la benedicció del nou santuari i el trasllat de la Mare de Déu de la Riera, que van presidir Mons. Benjamín de Arriba y Castro, cardenal-arquebisbe de Tarragona, i Mons. Laureano Castán Lacoma, bisbe auxiliar de Tarragona. El poble sencer es va guarnir com si fos un immens jardí per aquesta ocasió i les celebracions massives van quedar en el record de la memòria de moltes generacions de borgencs.